El terme discurs d'odi ha saltat a l'agenda pública en l'última dècada. L'accés de l'extrema dreta a les institucions i la proliferació de comentaris discriminatoris a les xarxes socials han contribuït a normalitzar la violència contra determinats col·lectius. No obstant això, sovint veiem com tenen lloc discursos intolerants que s'emparen sota la premissa de la llibertat d'expressió. En aquest article ens preguntem, què fa que un missatge discriminatori es consideri discurs d'odi?

En aquest article, et proposem 3 consells antifeixistes per encarar les eleccions municipals. Existeixen múltiples estratègies per fer front a l’extrema dreta, des de l’antifeixisme de trinxera fins a l’aposta per la transversalitat. No obstant això, en un context global d’auge de l’extrema dreta i normalització del discurs d’odi, és indispensable teixir aliances col·lectives que ens ajudin a barrar-li el pas

Quan parlem d’extrema dreta al nostre territori cal tenir sempre dues coses al cap: ni ve de nou ni és un fet aïllat. Fa temps que els moviments socials alerten que les cares i els discursos feixistes canvien, però l’objectiu i l'essència persisteixen. Amb les eleccions municipals al caure, ens enfrontem al repte d’aturar i aïllar la nova extrema dreta als nostres municipis.

Avui recordarem tres noms que són, en el fons, tots els noms. Neus Català, Arcadi Oliveres i Guillem Agulló, units per un fil roig que no s'ha trencat mai, i que ens adverteix que rere cada dret, cada llibertat i cada garantia jurídica hi ha dècades de lluita, de patiment, de sang i d'empresonament contra la violència del poder.

La lluita noviolenta suposa ser l'exemple d'allò que volem veure al món. Habita una veritat per compartir, no per imposar. Una alternativa possible, que tinga possibilitat de contagi, que mostre que sí que podem viure d'una altra manera. Ens cal mostrar les nostres propostes i deixar de col·laborar amb les que no compartim. Aquest és l'objectiu de formar-nos, preparar-nos i actuar.

Els meus pares no eren Maulets, ni skins antifeixistes, eren més aviat de mocadors palestins i manifestacions pacifistes. Però per a ells, Guillem Agulló era un dels seus, i així m’ho van transmetre. Aquest és, per a mi, un dels grans mèrits de qui ha mantingut viu el seu record malgrat la foscor dels anys i el silenci dels miserables: Guillem s’ha convertit, en trenta anys de memòria i lluita, en una guia i una empenta, agrupant tota la diversitat de qui té com a objectiu construir un món millor.

El Guillem des de ben menut ja es va convertir en el meu referent. Això ho vaig descobrir un dia, a l’escola, quan la mestra ens va demanar que escriguérem un text sobre el nostre ídol i jo desconeixia el significat d’això. Quan m’ho van explicar, sols vaig poder pensar en una persona: Guillem. Des d’aquell dia vaig ser conscient de qui era i del que significava el meu germà per a mi.